Parlem de bioètica

L’ètica és una branca de la filosofia que reflexiona què és moralment correcte i què no. Per fer-nos-en una idea; la moral ens diu que matar està malament, mentre que l’ètica es pregunta per què està malament? Una de les branques de l’ètica és la bioètica, que es dedica a proporcionar uns principis d’una conducta correcta cap a la vida per part de l’home. 

L’origen del terme bioètica s’atribueix a un bioquímic nord-americà, Van Rensselaer Potter, que va escriure l’article “Bioethics: The science of survival”. No obstant, sembla que la bioètica va sorgir de la necessitat d’establir uns principis o directrius després d’un estudi clínic que va remoure consciències; l’estudi Tuskegee (1932 – 1972).
L’estudi Tuskegee pretenia analitzar la progressió d’una malaltia, la sífilis, en absència de tractament, i comparar la longevitat i qualitat de vida de persones infectades amb persones sanes.  Com a subjectes d’estudi es van utilitzar 400 afroamericans infectats pel bacteri causant de la sífilis i 200 de sans, com a grup control. La majoria eren homes analfabets i amb pocs recursos, de manera que se’ls va oferir a canvi alguns béns materials, però no tractament. De fet, se’ls va sotmetre a l’estudi sense informar-los de la malaltia que tenien; tan sols se’ls va dir que tenien “la sang malalta”.  La problemàtica del cas rau en el fet que el 1942, 10 anys després d’iniciar l’estudi, es va estendre l’ús de la penicil·lina, que suposava una cura per a la sífilis. No obstant, no es va informar als pacients d’aquesta possibilitat perquè, per “curiositat científica”, es va voler continuar l’estudi fins al final.

Aquest cas va remoure la societat perquè, evidentment, s’havia sotmès un munt de subjectes a un patiment innecessari o inclús a la mort per tan sols “curiositat científica”. D’aquesta controvèrsia va sorgir la necessitat d’establir uns principis ètics mínims que han de regir la bioètica, per evitar situacions d’aquest caire. Aquests principis es van recollir a l’informe Belmont (1979) i són tres:

S’ha de respectar l’autonomia de la persona (excepte en casos on aquesta es veu limitada, com en la immaduresa, algunes malalties, discapacitats...) i, per tant, la seva presa de decisions.  S’ha de consensuar la informació que se li dóna i adaptar-la perquè aquest pugui comprendre-la, però limitar la persuasió del professional cap al pacient, per evitar que aquesta arribi a esdevenir coacció. Si el pacient no presenta autonomia, com és el cas d’un menor immadur o d’un malalt en coma, i la situació porta a rellevar la presa de decisions a l’especialista, aleshores parlem d’una situació de paternalisme. 
 

S’han d’evitar danys i en canvi obtenir el màxim benefici. Més tard, Beauchamp i Childress dividirien aquest principi en dos: principi de beneficència i principi de no maleficència. En el cas de la bioètica, la no maleficència ha d’anar sempre per davant de la màxima beneficència. Un exemple hiperbòlic però molt clar: a un hospital hi arriben quatre persones que necessiten urgentment un trasplantament de cor, de ronyó, de fetge i de pulmons, respectivament. Tanmateix, en aquell moment no hi ha donants de cap dels òrgans que aquells 4 pacients necessiten. El metge encarregat de gestionar-ho, està cavil·lant com sortir-se’n quan la infermera l’avisa d’una urgència: un noi que l’espera a la sala perquè té un tall profund al dit. El metge té una idea esbojarrada: aquell pacient malferit podria ser el donant dels quatre òrgans que els falten.  Se’ns fa evident pensar que el metge no ha de sacrificar la vida d’una persona per a salvar la vida de quatre altres. Per tant, la no maleficència va per davant de la màxima beneficència. Sembla, doncs, que no obtindrem mai la màxima beneficència, sinó la màxima beneficència que es pot obtenir dintre de la no maleficència.

S’han de repartir els riscs i els beneficis. Per exemple; si a un hospital ha mort una persona i hi ha disponibilitat d’un ronyó per a un trasplantament, a qui se li donarà; a un home de 80 anys o a un nen de 8 en condicions similars? O, si un pacient té una malaltia lleu que li permet fer vida normal, però en canvi se n’ha trobat una cura que suposa una despesa enorme pel sistema sanitari, se li ha d’aplicar el tractament o li hem de privar de la cura a costa d’altres prioritats en què invertir-hi els diners?
 

Existeixen diverses branques de la bioètica segons la repercussió que té la decisió que prenc. Existeix la bioètica assistencial, que és aquella que treballa casos clínics concrets (ex. següent), la bioètica de la organització, que estudia com hem de gestionar els recursos mèdics o la investigació (ex. tinc x ambulàncies a distribuir a Catalunya; com ho faig?: per m2, per densitat de població,...?), la bioètica nacional, que debat les polítiques públiques i les lleis que afecten a la medicina i a la investigació, i finalment la bioètica global, que aborda temes amplis, generals, com per exemple el debat dels transgènics o en quin punt del desenvolupament embrionari comença la vida.
 
Nosaltres treballarem a nivell de bioètica assistencial i de bioètica global. A continuació us deixo un parell d’exemples per fer-nos la idea sobre quins temes aborda cadascuna d’elles:  

Com resoldríeu el cas, vosaltres? Poseu-vos en la pell del comitè que s'ha reunit per valorar la situació. Optareu per respectar l'autonomia de la noia o bé tindreu una actitud paternalista i prendreu la decisió per ella en benefici de la seva salut? Canviaríeu de parer si la decisió de la noia no comportés un cost econòmic tan elevat?

Què en penseu? Creieu que seria ètica la clonació de persones? Trobeu que aquesta tècnica podria ser perseguida amb alguna finalitat justificable? On creieu que s'hauria de posar el límit? I, pel que fa a la investigació, hem d'establir unes fronteres? Amb què hauríem d'investigar i amb què no?