Bioètica i Genètica

La genètica és una branca de la ciència apassionant..., però a vegades dóna lloc a grans polèmiques! El nostre dia a dia està ple de casos on la genètica és present. Sovint, aquestes situacions ens obliguen a posicionar-nos a una o altra banda, o bé a abstenir-nos d'opinar quan no ens hem informat prou. A continuació et presento alguns casos hipotètics en què la genètica hi és molt present. Què n'opines? Quina posició defenses?

Tots els humans compartim els mateixos gens, però el que ens diferencia els un dels altres són les variants que duem d’aquests gens. Segons la variant, serem més alts o més baixos, tindrem els ulls d’un color o d’un altre, serem bons en l’esport o en la música, etc.
Imaginem una situació futura en què coneixem les variants dels gens implicades en totes les característiques que ens fan ser com som, i també disposem de les tècniques per modificar genèticament els nadons que han de néixer perquè tinguin les característiques que nosaltres vulguem o bé fàrmacs capaços de potenciar genèticament algunes capacitats ja en l’edat adulta. 

Imaginem, per exemple, que mitjançant aquestes tècniques, poguéssim crear individus tan bons en l’esport com en Pau Gasol o en la música com ho va ser Mozart, o bé evitar una malaltia al nostre fill o assegurar-li una salut excepcional.

Seria èticament correcte crear individus a la carta, és a dir, amb les característiques que els pares volguessin?  Si ho fos, quines característiques de les persones hauríem de poder escollir i quines no? Es tractarien d’igual manera les capacitats naturals, obtingudes per esforç i dedicació, i les “artificials”, seleccionades per l’enginyeria genètica?

La Sílvia i en Jordi estan esperant un fill. Es troben al quart més de gestació i de moment tot sembla anar molt bé. Un dia, però, la germana de la Sílvia els dóna una mala notícia: li han diagnosticat la malaltia de Huntington, una condició neurodegenerativa hereditària i molt severa que, a partir del moment d’aparició dels primers símptomes (moviments involuntaris, deteriorament cognitiu i alteracions psiquiàtriques), dóna a la persona una esperança de vida d’entre 15 i 20 anys. 

Després d’assimilar la terrible notícia, a la Sílvia i a en Jordi els sorgeix una nova preocupació: la malaltia de Huntington és hereditària i, per tant, potser la Sílvia també n’és portadora i li ha pogut transmetre al seu fill. Així, la parella li transmet el neguit al metge. 

El metge els informa que hi ha la possibilitat de realitzar-se un test genètic, tant a la Sílvia com al nadó. No obstant, el metge els diu que és un tema molt complicat: si el resultat és positiu per a la Sílvia, les repercussions psicològiques poden ser molt greus, i si també ho és pel nadó, hauran de prendre una decisió encara més difícil: si dur-lo al món o no. D’altra banda, existeixen altres malalties que cursen símptomes similars, i que no són detectables per cap test pre-genètic. La vida és una loteria genètica.
Com hauria d’abordar-se aquesta situació des del punt de vista de la bioètica?

Ja fa anys que és possible seqüenciar el genoma d’una persona, és a dir, llegir la seva informació genètica. Les tècniques per fer-ho són cada cop més potents i econòmiques, i tot porta a pensar que en un futur estarà a l’abast de tothom seqüenciar el seu propi genoma. A més a més, cada cop coneixem millor les funcions de cadascun dels gens que formen el nostre genoma i amb quines característiques del nostre funcionament o la nostra conducta estan relacionats. 

Així, podem pensar que en un futur, existeixi una base de dades estatal o bé mundial que contingui l’ADN de tots nosaltres. Podem inclús arribar a imaginar una situació en què les nostres empentes genètiques estiguin a l’abast de qualsevol; per exemple d’empreses o de companyies d’assegurances. Potser, algun dia, una empresa escollirà als seus treballadors fent un cop d’ull als seus gens i analitzant quines són les seves debilitats mèdiques i emocionals, si té més o menys tendència a la depressió o a la violència, etc. O bé, una companyia d’assegurances oferirà menys recursos a una persona amb més tendència a patir infarts de cor, segons es llegeix al seu ADN.

S’hauria de regular el fet de poder disposar de la informació genètica de les persones?  

H.S. Junior ha estat acusat de cometre una sèrie d’assassinats en sèrie. Hi ha proves suficients per culpar-lo de la mort de les víctimes.
 
El seu advocat, que coneix molt bé les noves tecnologies biològiques, exigeix que no se’l condemni fins que se li hagi fet un test genètic. Sembla que hi ha una sèrie de variants de gens que predisposen a la violència. 

Els resultats de les anàlisis no enganyen, H.S. Junior té una variant del gen MAOA relacionada amb comportaments violents i conductes antisocials. Per justificar-ho, el seu advocat diu que més que un assassí, H.S. Junior és víctima de la seva condició genètica; que són els seus gens els que decideixen fer mal i no pas ell.  

Amb tota aquesta informació, el jutge ha de decidir el destí de H.S. Junior.
Pot o hauria de justificar la genètica les conductes anòmales com la d’un assassí?

Al llarg de l’evolució, els éssers vius han anat experimentant modificacions genètiques de manera natural i aquest fet ha creat la diversitat d’espècies que actualment hi ha al món. Imitant aquest procés, els científics han fet possible modificar organismes genèticament de manera artificial amb la finalitat d’eliminar, modificar o inserir gens d’interès. 

Actualment és possible modificar genèticament, per exemple, una vaca perquè produeixi a la seva llet una molècula que s’utilitzarà en el tractament d’una malaltia humana, o modificar un porc perquè el seu cor sigui compatible al d’un humà i pugui utilitzar-se en els seu trasplantament. També és possible modificar un vegetal perquè sigui resistent a una plaga, o bé perquè una varietat d’arròs contingui una vitamina que manca en l’alimentació d’un país subdesenvolupat i que la seva introducció a la dieta podria millorar aquest dèficit. Finalment, poden modificar-se genèticament animals amb finalitats d’investigació de malalties humanes, i les conclusions d’aquests estudis poden tenir repercussions extraordinàries en la salut humana.

Evidentment, la creació d’organismes genèticament modificats també té les seves controvèrsies, com per exemple que cal recórrer a l’experimentació amb animals.

És èticament correcte crear organismes genèticament modificats com a mitjà per solucionar un problema o millorar una situació?

Quan un òvul és fecundat per un espermatozoide, el zigot resultant comença a dividir-se, cada cop en més i més cèl·lules, per formar el que serà un nadó. Durant les primeres fases del desenvolupament de l’embrió, cadascuna de les cèl·lules, de manera independent, podria donar lloc a un individu sencer si l’aïlléssim de la resta. Es tracta de cèl·lules mare totipotents. En canvi, en un moment del desenvolupament de l’embrió, les cèl·lules comencen a especialitzar-se i ja no poden donar lloc a un individu sencer, sinó a algunes de les seves parts (tub digestiu, cor, pulmons...).

Ja fa anys que la ciència és capaç d’aïllar aquestes cèl·lules mare totipotents. Aquestes cèl·lules poden tenir moltes aplicacions, com per exemple, aïllar-les de l’embrió i guiar-les fins esdevenir cèl·lules de la sang, per fer-li una transfusió a una persona amb leucèmia. 

Les cèl·lules mare poden modificar-se genèticament, perquè disposem de les tècniques per fer qualsevol canvi en el seu genoma.
És ètic experimentar amb cèl·lules mare? A partir de quin moment hem de considerar que un embrió és una persona?