Divulgar és comunicar el que sabem. Tots divulguem
diàriament i també som divulgats. No ens quedem els coneixements només per a nosaltres,
sinó que els adquirim i el difonem als que ens envolten sota un munt de
circumstàncies. Aquell amic que no ha entès ni papa del temari d'avui
necessita que li divulguis, tu que l'has entès. L'avi fa dies que espera que li
divulguis com funciona el mòbil del diable. Els llibres de text que llegeixes
cada dia, els professors amb qui topes cada matí, els documentals que veus per
la televisió un d'aquells dies d'avorriment...; tots ells et divulguen
sense que te n'adonis. Tot el que sabem de ciències, d'història, de mates...,
fins i tot el fet de saber parlar o caminar, o bé anar en bicicleta sense
rodetes!, és gràcies a qui, en el seu dia, ens va ensenyar a fer-ho i, per
tant, ens va divulgar com fer-ho. Com s'ho han fet totes aquestes persones perquè,
ara mateix, tinguem els coneixements que tenim?
Hi ha un munt de coses que poden ser divulgades. Una d'elles és la ciència. De què serviria si els nous descobriments, les teories ben establertes o les àrees generals com la Genètica o l'Astronomia, només estiguessin a l'abast de 4 experts en la matèria? La ciència hauria d'estar disponible per a tothom que la volgués i quan la volgués. Imagineu, però, que s'ha fet un nou descobriment i us interessa saber-ne quatre pinzellades. Aneu al Google i cerqueu informació. Us apareixen un munt d'articles que els científics han publicat perquè tothom tingui accés a la descoberta..., però us poseu a llegir un dels articles, i ja només la primera frase us sona a xinès. Caldrà que algú "tradueixi" tota aquesta informació científica a un llenguatge que la població en general, que no és especialista en la matèria, sigui capaç d'entendre. Aquest "algú" és la divulgació científica; l'encarregada de posar-nos la ciència en safata i fer-nos coneixedors de tot el que ens vingui de gust sense haver-ne d'esdevenir especialistes per poder-ho entendre.
Al llarg de la història, un munt de persones han mirat de divulgar la ciència, cadascuna d'elles a la seva manera, sobre la seva àrea del saber i fent servir les seves pròpies habilitats. Es considera que la primera publicació de caràcter divulgatiu va ser la revista Popular Science (1872), i actualment un parell de les revistes cabdals de la ciència són Science i Nature, però no és aquest l'únic format que pot prendre la divulgació. La divulgació científica pot fer-se en forma de llibre, de monòleg científic, de mural, de pòster, de conferència, de pintura, de vídeo, de programa televisiu,... i qualsevol dels formats que passin pel cap als divulgadors que, en resum, són els artistes científics que ens expliquen el món amb les seves obres.
Hi ha un munt de coses que poden ser divulgades. Una d'elles és la ciència. De què serviria si els nous descobriments, les teories ben establertes o les àrees generals com la Genètica o l'Astronomia, només estiguessin a l'abast de 4 experts en la matèria? La ciència hauria d'estar disponible per a tothom que la volgués i quan la volgués. Imagineu, però, que s'ha fet un nou descobriment i us interessa saber-ne quatre pinzellades. Aneu al Google i cerqueu informació. Us apareixen un munt d'articles que els científics han publicat perquè tothom tingui accés a la descoberta..., però us poseu a llegir un dels articles, i ja només la primera frase us sona a xinès. Caldrà que algú "tradueixi" tota aquesta informació científica a un llenguatge que la població en general, que no és especialista en la matèria, sigui capaç d'entendre. Aquest "algú" és la divulgació científica; l'encarregada de posar-nos la ciència en safata i fer-nos coneixedors de tot el que ens vingui de gust sense haver-ne d'esdevenir especialistes per poder-ho entendre.
Al llarg de la història, un munt de persones han mirat de divulgar la ciència, cadascuna d'elles a la seva manera, sobre la seva àrea del saber i fent servir les seves pròpies habilitats. Es considera que la primera publicació de caràcter divulgatiu va ser la revista Popular Science (1872), i actualment un parell de les revistes cabdals de la ciència són Science i Nature, però no és aquest l'únic format que pot prendre la divulgació. La divulgació científica pot fer-se en forma de llibre, de monòleg científic, de mural, de pòster, de conferència, de pintura, de vídeo, de programa televisiu,... i qualsevol dels formats que passin pel cap als divulgadors que, en resum, són els artistes científics que ens expliquen el món amb les seves obres.
Per ser bons divulgadors ens hem d'"empapar" de bona divulgació. O potser de divulgació, en general, perquè això ens ajudarà a ser crítics i distingir la bona divulgació de la no tan bona. Us poso alguns exemples del que, per a mi, és molt bona divulgació. Potser per a vosaltres no ho és! Mireu de jutjar per què ho és o per què no. Us atrapa el que expliquen aquestes persones? Per què?
1. Un professor de Física (Walter Lewin) explicant la llei de la conservació de l'energia
2. Un documental de National Geographic sobre el Tigre
3. Neil DeGrasse Tyson, un astrònom divulgador, explica què són les ones gravitacionals descobertes per Einstein i com s'han pogut detectar:
4. Un monòleg científic sobre el virus de la grip per Fernando Vaquero:
Totes aquests vídeos tenen una cosa en comú: ens queda clar el missatge científic que volen transmetre.
El professor de física aconsegueix explicar de manera molt original i aparentment perillosa la llei de la conservació de l'energia. D'ell ens captiva que s'atreveixi a posar la seva vida en perill per aconseguir divulgar-nos aquest principi. Mentre ens el mirem, estem tement per la seva integritat, sense adonar-nos-en que també estem entenent que si llancem la bola del pèndol des d'una altura, no podrà sobrepassar-la mai al retornar i, per tant, estem entenent la Llei de la conservació de la massa. Ha complert el seu objectiu.
Per altra banda, tots hem vist algun cop un documental a l'estil del del tigre. Possiblement, pel nostre compte no buscaríem tota aquesta informació que ens brinda el vídeo, però és que quan ens plantem davant de la televisió, quedem captivats per la forma amb què ens presenten aquesta informació. Les imatges són increïbles, la veu en off és agradable i gens pesada i, molt sovint, la informació se'ns presenta en forma d'una història animal molt humana que ens enganxa. Quants minuts de vídeo has vist? Quan l'has tancat, t'has quedat amb ganes de més? Objectiu complert.
En Neil DeGrasse Tyson és un gran divulgador. D'ell ens enganxa la seva manera de parlar-nos, que és molt propera, com si estiguéssim mantenint una conversa ben normal. Ens crida a l'atenció el grapat de gests que fa per exemplificar el que diu, l'expressió de la seva cara, els canvis de to de la veu... Les ones gravitacionals són complexes d'entendre..., però amb el que ens explica en Neil ens en fem una idea i tenim 4 eines per participar en qualsevol conversa sobre el tema. Ha arribat al què volia!
Per últim, el monologuista ens fa passar una bona estona en què, a més, estem aprenent ciència. Per relacionar ciència amb humor, fa servir analogies, és a dir, semblances entre la ciència (en aquest cas els virus) i la vida quotidiana. Hem passat una bona estona i ens ha quedat clar que la seva sogra actua com ho fan els virus... I com ho fan els virus, és exactament el que ens volia transmetre. Objectiu assolit!
Amb tot el que hem vist i tot el que recordem de la nostra experiència en el món de la divulgació (com a oients o com a divulgadors; per exemple, penseu en qualsevol de les moltes exposicions orals que us han calgut fer a l'escola); quins trucs tenim per transmetre bé els nostres coneixements al públic?
Anem a veure alguns trucs que tenim per ser bons divulgadors. No us imagineu la divulgació, tan sols, com una persona parlant davant d'altres. La divulgació pot prendre moltes formes, i en totes elles ens cal una bona planificació per assolir el nostre objectiu: fer arribar al públic els coneixements que ens interessa transmetre.
Potser, el primer que ens hem de preguntar és a qui volem dirigir el nostre projecte. No és el mateix explicar una cosa a un grup d'adults, a un grup de nens, a un grup de persones de la tercera edat o a un grup d'especialistes en la matèria. A un grup de nens no els explicarem el paper de la proteïna X en el càncer de còlon..., perquè probablement no saben què és una proteïna ni què és el càncer de còlon. A un grup d'especialistes en genètica no els farem una xerrada sobre l'estructura de l'ADN, perquè probablement s'ho sàpiguen de memòria... Així doncs, primer de tot escollirem a quin públic ens volem adreçar i, sabent-ho, decidirem com enfocar el tema i si volem ser més o menys ambiciosos, sempre pensant en el que el nostre públic és capaç d'entendre. Si al nostre públic, creiem, els pot faltar algun coneixement per seguir el que volem explicar-li, haurem d'introduir-lo prèviament. No hem de donar mai per fet que el públic sap coses. Si no n'estem segur, ho hem de preguntar i si no ho podem preguntar (per exemple, en un vídeo), ho hem d'explicar per no jugar-nos-la.
Si volem que el públic segueixi les nostres idees, cal que siguem ordenats des del principi. Ja des del moment en què pensem en el projecte, hem de seguir un ordre. Primer de tot, haurem d'esdevenir experts en el tema sobre el qual tracta la nostra idea. Caldrà, doncs, que cerquem informació en llibres, Webs, entrevistes a especialistes... Quan haguem esdevingut tot uns experts, haurem d'agrupar la informació sota un índex i escollir quin format li donarem al nostre projecte. Finalment durem a terme el projecte, on hem de continuar sent ordenats, per tal que el públic ens segueixi. Si es tracta d'una conferència o d'un monòleg, és lògic que si no som ordenats no ens seguirà ningú..., però si fem altres coses, per exemple una pintura, una maqueta o un mural, seria bo que també tingués un ordre, per tal que els ulls del públic seguissin algun rumb i les idees arribessin als seus cervells de forma estructurada i no caòtica.
Tot i que em sap greu pel pilot... sembla que algunes persones han utilitzat la seva mala sort per parlar d'un efecte que no hem de cometre quan fem divulgació. Carlos Sainz és un pilot molt i molt bo, però amb força mala sort. Acostuma a dur a terme grans carreres, ens posa la pell de gallina, però en el moment menys oportú... patapam!, punxa, i tots els somnis se'n van en orris. L'efecte Carlos Sainz, doncs, és aquell que no hem de cometre quan fem divulgació. No podem començar prometent grans coses i acabar defraudant al públic. És aquella sensació de començar a llegir un llibre "que promet", però que al llarg de les pàgines ens va causant badalls in crescendo fins que no podem fer altra cosa que deixar-lo sense acabar, perquè ens avorreix mortalment. Quan fem divulgació, hem d'escollir on volem ser i mantenir-nos-hi. Volem prometre grans coses? Donem-les. Comencem un monòleg per morir-se de riure? Que sigui així fins al final, que al públic li falti l'alè en tot moment. Escrivim una novel·la ambientada en uns laboratoris per parlar sobre genètica? No cometem l'error d'oblidar la ciència durant 4 capítols seguits.
Cadascú tindrà les seves, però és evident que no podem deixar que el públic s'adormi, aturi el vídeo, no llegeixi el nostre treball sencer... Hem de trobar estratègies per mantenir a dalt de tot l'atenció de les persones que s'han interessat pel nostre projecte. Tot dependrà del format. Si fem una xerrada, hem d'apel·lar al públic, incitar al debat, fer algunes bromes... Si fem un vídeo,fem servir una veu clara i serena, unes imatges nítides i ben fetes... Si fem un mural, fem que sigui també interactiu pel públic; que es puguin tocar coses, o haver de seguir un camí amb els ulls, etc. Recordeu la vostra primera exposició oral a classe? Creieu que vau captar l'atenció dels companys o que probablement només us escoltava el professor? Què podríeu millorar respecte aquell dia?
Des del principi, cal que tinguem clar quin serà el format del nostre projecte, perquè ens caldrà preparar-lo de maneres diferents. Si, per exemple, volem fer un vídeo, haurem d'enregistrar imatges i, per tant, caldrà que ens posem les piles en decidir què i com ho gravem. Si fem un monòleg, haurem d'estar atents i potser anar provant d'explicar les bromes als nostres amics, a veure si fan gràcia o no, per no estimbar-nos el dia de la gran estrena...
En Neil DeGrasse Tyson és un gran divulgador. D'ell ens enganxa la seva manera de parlar-nos, que és molt propera, com si estiguéssim mantenint una conversa ben normal. Ens crida a l'atenció el grapat de gests que fa per exemplificar el que diu, l'expressió de la seva cara, els canvis de to de la veu... Les ones gravitacionals són complexes d'entendre..., però amb el que ens explica en Neil ens en fem una idea i tenim 4 eines per participar en qualsevol conversa sobre el tema. Ha arribat al què volia!
Per últim, el monologuista ens fa passar una bona estona en què, a més, estem aprenent ciència. Per relacionar ciència amb humor, fa servir analogies, és a dir, semblances entre la ciència (en aquest cas els virus) i la vida quotidiana. Hem passat una bona estona i ens ha quedat clar que la seva sogra actua com ho fan els virus... I com ho fan els virus, és exactament el que ens volia transmetre. Objectiu assolit!
Amb tot el que hem vist i tot el que recordem de la nostra experiència en el món de la divulgació (com a oients o com a divulgadors; per exemple, penseu en qualsevol de les moltes exposicions orals que us han calgut fer a l'escola); quins trucs tenim per transmetre bé els nostres coneixements al públic?
Anem a veure alguns trucs que tenim per ser bons divulgadors. No us imagineu la divulgació, tan sols, com una persona parlant davant d'altres. La divulgació pot prendre moltes formes, i en totes elles ens cal una bona planificació per assolir el nostre objectiu: fer arribar al públic els coneixements que ens interessa transmetre.
Potser, el primer que ens hem de preguntar és a qui volem dirigir el nostre projecte. No és el mateix explicar una cosa a un grup d'adults, a un grup de nens, a un grup de persones de la tercera edat o a un grup d'especialistes en la matèria. A un grup de nens no els explicarem el paper de la proteïna X en el càncer de còlon..., perquè probablement no saben què és una proteïna ni què és el càncer de còlon. A un grup d'especialistes en genètica no els farem una xerrada sobre l'estructura de l'ADN, perquè probablement s'ho sàpiguen de memòria... Així doncs, primer de tot escollirem a quin públic ens volem adreçar i, sabent-ho, decidirem com enfocar el tema i si volem ser més o menys ambiciosos, sempre pensant en el que el nostre públic és capaç d'entendre. Si al nostre públic, creiem, els pot faltar algun coneixement per seguir el que volem explicar-li, haurem d'introduir-lo prèviament. No hem de donar mai per fet que el públic sap coses. Si no n'estem segur, ho hem de preguntar i si no ho podem preguntar (per exemple, en un vídeo), ho hem d'explicar per no jugar-nos-la.
Si volem que el públic segueixi les nostres idees, cal que siguem ordenats des del principi. Ja des del moment en què pensem en el projecte, hem de seguir un ordre. Primer de tot, haurem d'esdevenir experts en el tema sobre el qual tracta la nostra idea. Caldrà, doncs, que cerquem informació en llibres, Webs, entrevistes a especialistes... Quan haguem esdevingut tot uns experts, haurem d'agrupar la informació sota un índex i escollir quin format li donarem al nostre projecte. Finalment durem a terme el projecte, on hem de continuar sent ordenats, per tal que el públic ens segueixi. Si es tracta d'una conferència o d'un monòleg, és lògic que si no som ordenats no ens seguirà ningú..., però si fem altres coses, per exemple una pintura, una maqueta o un mural, seria bo que també tingués un ordre, per tal que els ulls del públic seguissin algun rumb i les idees arribessin als seus cervells de forma estructurada i no caòtica.
Cadascú tindrà les seves, però és evident que no podem deixar que el públic s'adormi, aturi el vídeo, no llegeixi el nostre treball sencer... Hem de trobar estratègies per mantenir a dalt de tot l'atenció de les persones que s'han interessat pel nostre projecte. Tot dependrà del format. Si fem una xerrada, hem d'apel·lar al públic, incitar al debat, fer algunes bromes... Si fem un vídeo,fem servir una veu clara i serena, unes imatges nítides i ben fetes... Si fem un mural, fem que sigui també interactiu pel públic; que es puguin tocar coses, o haver de seguir un camí amb els ulls, etc. Recordeu la vostra primera exposició oral a classe? Creieu que vau captar l'atenció dels companys o que probablement només us escoltava el professor? Què podríeu millorar respecte aquell dia?
Des del principi, cal que tinguem clar quin serà el format del nostre projecte, perquè ens caldrà preparar-lo de maneres diferents. Si, per exemple, volem fer un vídeo, haurem d'enregistrar imatges i, per tant, caldrà que ens posem les piles en decidir què i com ho gravem. Si fem un monòleg, haurem d'estar atents i potser anar provant d'explicar les bromes als nostres amics, a veure si fan gràcia o no, per no estimbar-nos el dia de la gran estrena...
De formats n'hi ha molts, i els més comuns ja els hem dit un munt de cops: un vídeo, un llibre, un monòleg, un article, una pintura, una maqueta... Se us acut algun altre format? Es tracta de ser original i informatiu, no hi ha normes!!
Hem de pensar on podem difondre el nostre projecte. Com que volem fer divulgació, ens interessa que arribi al màxim nombre de persones possible. Podem crear un blog, podem trucar a la televisió local perquè ens facin un reportatge, podem publicar el projecte en una revista... Podríem inclús sortir al carrer a mostrar el nostre projecte! Segur que al cap de 5 minuts ja tindríem un munt de gent escoltant-nos al voltant! T'atreviries?
Us vénen al cap més trucs per ser uns grans divulgadors?
Tot i així:
Apa, ara ja teniu les claus per ser uns bons divulgadors! Comenceu a pensar en els vostres projectes i, sobretot, en cap moment deixeu de tenir en compte l'objectiu principal... transmetre els coneixements que us interessen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada